Belitrades

Matrimoni

2011-04-26T13:43:00.000+02:00

El meu marit es diu Oriol.

El vaig conèixer fa una mica més d'uns tres anys. Mai havia imaginat que em casaria però vés per on, el destí també em tenia reservada aquesta preciosa sorpresa.

Entre tots dos en sumem sis, com diu el meu nebot, perquè cadascú de nosaltres té dos fills preciosos de les nostres anteriors relacions.

Entre tots dos n'hem fet un de sol. Ell em diu que som un equip i és això el què sempre he pensat que havia de ser un matrimoni, un equip compacte i fort i indestructible. I he decidit formar part fermament i per sempre d'aquest equip únic.

El meu marit és un home molt atractiu, els seus ulls verds van ser el primer que em van atraure. La seva és una mirada intensa i transparent.

Amb el meu marit hem passat vespres de dissabte a casa amb pijama, ballant al so d'en Bruce i dels clash com si ens anés la vida.

Ens vam conèixer i això va canviar radicalment les nostres vides, vam entendre que estàvem fets per estar junts...

El meu marit és divertidíssim, ens fem uns farts de riure impressionants quan estem junts, quan estem separats a través del mòbil, quan estem sols i quan estem amb els nostres, des de que el conec que m'han sortit unes arruguetes als ulls de tan riure.

El meu marit és un home feliç, que busca la serenitat, la tranquilitat, la diversió, l'amor, que em cuida a mi i cuida el nostre dia a dia com si fos el millor tresor que la vida li ha donat.

El meu marit és un home curiós, inquiet, té desig de conèixer i de disfrutar d'allò que el fa sentir bé, les persones que ens estimen, els espais únics, les coses curioses , la música que li arriba al cor , els bons menjars, els seus fills increïbles, la seva dona, els fills preciosos de la seva dona, els amics, la família... i sempre amb el seu somriure encisador als llavis.

El meu marit és el millor home del món, i es diu Oriol.

Renéixer

2010-10-16T09:52:00.005+02:00

El destí té sorpreses.

En té de bones i de dolentes.

Diumenge passat els meus fills i jo ens vam trobar amb una de les bones...
hem sortit il·lesos d'un accident de trànsit en el què el nostre cotxe va quedar boca avall al mig de la carretera.
Som "Els increïbles" diuen els nens! i mira: jo sense saber-ho!

L'experiència és brutal, et queda el cos desmuntat només de pensar el què ens hagués pogut passar. Aquell cap de setmana no vam ser els únics que vam patir un accident. En el mateix punt negre de la xarxa viària catalana, molts d'altres també van patir la sorpresa del seu destí i no tots van sortir igual de ben parats que nosaltres.
Som molt afortunats i això sí que ho sé. Hem renascut de nou, és ben bé això.

Una setmana després les coses van agafant de nou la seva normalitat, hem tornat a treballar, a l'escola, hem explicat la nostra vivència deu mil vegades i m'adono que tot el nostre entorn en treu de conclusions i se les fa seves. Això està bé. Tota precaució és poca i no sóm immortals. Ho hem de saber per viure molt millor els nostres dies.

Les persones desconegudes que es van aturar a la carretera a ajudar-nos són els nostres herois, no sé els seus noms però no crec que oblidi mai les seves cares, i mai serà prou gran l'agraïment que sento cap a tots i cadascun d'ells i elles, nois, noies, dones, homes, joves, grans, metges, mossos, bombers, mares, pares, fills.... encantada d'haver-vos conegut.
Tota la família que vau venir corrents a l'Hospital a estar amb nosaltres, a assegurar-vos que estàvem bé, a preparar la festa d'aniversari de la nena que havia de ser aquella tarda, per l'endemà mateix, els què estàveu pendents del telèfon i cada dia ens heu trucat per saber com evolucionàvem, a tots els què ens estimeu i heu patit per nosaltres, un petó ben fort i endavant que això no ha estat res i ens queden un munt de coses per fer :)

Un dia qualsevol

2009-12-27T22:51:00.010+01:00

Entre tants dies festius, tants dies d'àpets opulents, de família d'aquí, d'allà, de nits de nadal, de fer cagar el Tió, de dies de nadal, de Sants Esteves,... els millors dies els deixem a banda. Es veu que un dia com avui, 27 de desembre, doncs que no té cap gràcia.
Des de que han començat les festes d'enguany, avui ha estat el nostre millor dia. Sens dubte.
Ens hem llevat vora les 10, molt tard!, i després d'un esmorzar a base de torradetes, fruita, embotits i cereals, sense treure'ns el pijama, hem fet això...

Ens feia molta falta aquest taller... ens era necessari per a arreglar tots els cotxes que tenim fets malbé...

Havent dinat, hem continuat treballant, la masia que tenim a l'Empordà necessitava uns petits retocs... i res... doncs que entre tots tres... pim pam...

les baranes se'ns resisteixen i encara queden les cantonades, les pedres de les portes d'accés, els exteriors, la xemeneia.... encara tenim feina però avui hem avançat força.

Després han tocat els animals, hem tingut tanta feina per a preparar la col·lecció de tortugues que necessitàvem .... ara ja sóm nosaltres tres, l'Idèfix i unes quinze tortugues de colors...

Ens ha vingut la gana i hem fet el nostre menjar preferit.................

...... papallona vermella farcida de biscuit amb xocolata.... deliciós...

I per acabar aquest dia tan intens , un concert per a tranquilitzar les feres abans d'anar a dormir....

Un dia genial... estem esgotats però genial.

I el millor de tot és què resulta que no ens cal esperar a què arribi Nadal per a viure un dia com avui ... aquest podria ser un dia qualsevol de les nostres vides i de fet i afortunadament, és un dia com molts dels què vivim, els què més m'agraden...

13 de setembre

2009-09-14T11:14:00.001+02:00

Gent Normal

2009-06-01T19:26:00.003+02:00

Un descobriment que em va fer un que abans mirava per la finestra....
us deixo l'original i la versió barcelonina...

Coses de Barcelona II - Una bomba al carrer Sòcrates

2009-05-24T10:23:00.008+02:00

Es tracta d'una bala de canó incrustada a la paret exterior de l'habitatge que fa cantonada a la façana, a l'alçada del primer pis. Algunes fonts recullen la dada que és una de les bombes que el general Espartero va llençar sobre la ciutat el desembre del 1842 des de Montjuïc. Però sembla difícil, si no impossible, que des del castell de Montjuïc s'abastés Sant Andreu. En realitat és un projectil llançat sobre aquest antic municipi del pla de Barcelona el setembre del 1843 per tropes del general Prim i que la propietat de l'edifici ha mantingut en el lloc com a record.

LA BOMBA DEL CARRER SÒCRATES
C/Sòcrates 2
Sant Andreu
Accés lliure
Autobús: 11,34,35,36,40
Metro: L1 (Sant Andreu, Fabra i Puig)

Ruta per les Llibertats
passejades per la Barcelona èpica
Alfred Bosch i Josep Melero

Coses de Barcelona ....

2009-05-06T23:44:00.003+02:00

Sabíeu que la Torre de la Barceloneta va servir per a inventar el metre?
El 1799 es va adoptar a París el metre, com a patró oficial de mesura universal i acabar així amb el caos de mesures existents. Es va decidir que aquesta seria una deu milionèssina fracció del meridià que passa per Dunkerke, París i Barcelona. El científic Méchain s'encarregava del tram sud, i va arribar a Barcelona per fer els càlculs. Com a referències va prendre l'hostal La Fontana d'Or (on s'allotjava) al carrer Escudellers; la Torre del Rellotge de la Barceloneta (on una placa ho recorda) i la torre del castell de Montjuïc. Cerdà, en homenatge, va fer que el disseny de les avingudes del Paral·lel i la Meridiana, en una prolongació imaginària, es trobessin a la torre.

"Ruta per les llibertats, passejades per la Barcelona èpica" Alfred Bosch i Josep Melero.

Retrobaments virtuals

2009-03-28T23:03:00.005+01:00

Quina sensació brutal la de retrobar antics amics i coneguts.
Després de vint, vint-i-cinc anys, a través de les xarxes socials et retrobes amb un home o una dona que des de què eres una nena no en sabies res.
Alguns no els reconec a les fotos, d'altres no es deixen veure, d'altres els trobo canviadíssims per millorar, d'altres envellits, d'altres no hi són...
Però... òstia, la il·lusió què fa saber d'ells.
Fa vint-i-cinc anys jo en tenia tretze, és evident que aquest mogollón d'anys m'han fet canviar, uff el què he viscut en tot aquest temps.
i què pots tenir en comú amb aquesta gent? són persones diferents a les què vas conèixer ,també ells... és clar.
probablement res en comú, només uns anys compartits al cau, a l'escola.. quan el què més t'importava era si el jersei et tapava prou el cul, o si aquell nen tant guapo es fixava amb els pantalons nous que estrenaves.
Tot i així és curiosa la nova "relació" que s'estableix... en alguns casos, recordes a la persona però no tens res a dir-li, no per res... és què no tens res a dir-li, no saps pas què li hauries de dir, en d'altres en canvi, s'estableix una comunicació fluida, com si no haguessin passat aquests vint-i-cinc anys... potser van quedar converses pendents en el temps?
segurament tots ens hem influït al pas del temps, i n'hi ha que sense saber-ho i passant de puntetes, van deixar petjada dins. Potser un dia ho arribaran a saber... em sembla fantàstica aquesta oportunitat virtual.

Eduard

2009-03-19T23:34:00.006+01:00

Avui fa deu anys que un bon amic meu va morir un divendres a la matinada a alguna corba de la carretera que puja de Barroera a Boí-Taüll.
Fa dies que em va venir al cap la data i aquest matí de nou hi he pensat... deu anys.... com passa el temps!!
com ho hem de fer això? m'ha agafat vertígen....
Al vespre he rebut un sms d'un amic comú d'aquella època del què fa temps que no en tenia notícies....

"avui fa 10 anys que l'amic Edu ens va deixar... visqueu intensament per tal que el seu esperit ens pugui acompanyar sempre. Petons"

..................................... i és així com ho hem de fer.

moltes gràcies

Homenatge

2008-12-22T19:17:00.008+01:00

Aquest post vol ser un homenatge a un home jove i anònim.

Dic jove perquè ell és viu i encara li queden molts anys de vida, i dic anònim perquè no és un personatge de renom, motius pels quals sembla estrany voler retre-li un homenatge, però què millor que rebre un homenatge quan el pots viure, veure i gaudir-ne.

Ell és un home tímid, recel·lós de la seva intimitat, de les seves coses.
Es presenta discretament amb un posat de no voler interrompre res que (ell creu) sigui més important que allò que ell porta entre mans.

Ell és un home familiar, fidel als seus, fidel a uns valors arrelats a la seva pell, que se sent i es mostra orgullós dels èxits i progressos dels seus.
Mai l'he vist, en vuit anys, desviar-se d'aquests valors, ell és un home íntegre i també conscient de les seves flaqueses i, precisament per això, ell és un home molt intel·ligent.

Ell mostra obertament la seva gratitud, la seva admiració per altres que fan el què ell no sap (o creu que no sap) fer.
Ell valora les aportacions dels altres i, precisament per això, els altres el valoren a ell, molt més del què probablement ell creu.

Ell no coneix de tècniques de motivació ni sap de lideratge contundent però amb la seva actitud justa i conciliadora, busca l'acord i es converteix en líder amb un carisma inigualable.

Ell és únic... però vol passar desapercebut entre el grup.

El seu rol és difícil d'assolir amb èxit. Molts com ell no ho han aconseguit mai.

Ell sí que ho aconsegueix, però probablement sense saber-ho.

Ell té un sentit de l'humor destacat, és un home divertit a qui li agrada disfrutar i passar-ho bé amb aquells que també sàpiguen fer-ho.

Ell és respectuós amb tothom i pateix enormement pels febles, pels desvalguts, pels malalts, per tot aquell qui no tingui la fortuna de viure feliç, com ho pot fer ell.

Ell t'ofereix la seva mà per ajudar-te a sortir del pou, per a fer-te somriure quan no en tens ganes, per a ensenyar-te a aconseguir l'èxit, per celebrar el teu èxit.

Ell escolta i observa atentament altres maneres de viure, altres estils de vida ben diferents al seu, de vegades fins i tot, amb els ulls brillants d'expectació, com si d'un nen amb un regal molt desitjat, es tractés.

Ell s'infravalora de vegades.... quan resulta que ell val molt.

Pot semblar que aquest petit homenatge l'adreço a un bon amic.... Però en realitat ho faig per la persona qui durant els darrers vuit anys ha jugat el paper de "jefe" a la meva vida.
I ho faig ara i no abans perquè en pocs dies deixarà de ser-ho i aquestes coses no es diuen a un jefe en actiu, no fos cas que et titllessin de pilota.
Ho sé que no és normal escriure bé sobre un jefe, però es dóna el cas que ni jo sóc normal (ell ja ho ha pogut comprovar) ni ell és un jefe del què es pugui parlar malament.

Durant vuit anys hem treballat colze amb colze, hem après molt l'un de l'altre i hem disfrutat de la feina malgrat les inconveniències, per a mi, sempre ha estat una gran motivació el fet de compartir-la amb ell.
Ell va apostar per a mi sense conèixer-me i la confiança i respecte recíproc s'ha mantingut en creixement fins al moment actual.

Ell s'ha convertit en un bon amic, d'aquells que costen de trobar i que es guarden amb clau de plata.

Probablement si llegeix això (que segur que sí perquè ho he fet perquè ho llegeixi), es morirà de vergonya. Però no vull deixar passar l'oportunitat de fer-li sentir el què penso d'ell, no sempre es pot parlar bé d'un jefe que ja no és jefe, sinó amic i dels bons.
A ell tota la meva gratitud i més sincera estimació. Si algun dia tornem a coincidir en el camí professional, estaré encantada de tornar a treballar amb tu, i tant...

Córrer - Sanjosex

"La gent que troba coses a la meva música m'espanta molt"

2008-11-14T23:23:00.002+01:00

"- No puc parlar-te de la meva música. No puc parlar de la meva música. No m'agrada parlar de la meva música. No puc. No és la meva feina, parlar de la meva música. Jo puc parlar-te de la manera de construir la música, de fabricar la música, de tocar l'instrument. Què m'agrada. M'agrada aquesta música, m'agrada aquesta altra. Però, la meva música, la meva inspiració musical? Ni una idea. No és una postura. No puc. No hi ha res de teoria musical. El postminimalisme no sé què? No. L'únic en amunt és saber... Potser, aquí, cal un acordió. Com un pintor abans de fer el quadre sap la color... Negra, blava i... És molt abstracta, la música.

- Però ni quan l'has concretada, la pots definir?

- Al final sempre les coses m'agraden molt. Potser una setmana, un mes, un any després ho trobaré increïblement dolent. Ahir vaig escoltar... Estic preparant una recopilació, vaig escoltar coses una mica antigues, vint anys, i ho vaig trobar pura merda, increïblement dolentes. És la vida paral·lela de l'obra. I el problema del temps. El canvi de la vida. Hi ha coses sense cap problema, sempre el mateix plaer; aquest tema sí, aquest també... Però hi ha altre material... Tot és la vida quotidiana, el moment i, després, tot aquest material té una vida independent.
La gent que troba coses a la meva música m'espanta molt".

"Comelade, Casasses, Perejaume", Toni Sala. Edicions 62, el balancí, 2005

Pascal Comelade - Noia de porcellana (Pau Riba)

m'agrada molt...

2008-11-07T22:40:00.003+01:00

QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL - JAUME SISA

Dir les coses pel seu nom

2008-10-16T09:24:00.005+02:00

Per si algú encara no ha entès de què va la crisi... aquest vídeo ens ho explica la mar de bé..

The last laught

Gairebé a la meitat

2008-10-06T23:56:00.005+02:00

Doncs me'n queden dos i ja hauré arribat a l'equador de la meva vida.
Quan en tenia vint, em semblaven tan grans els de quaranta!!! i ara em veig tan jove... ja tenia raó aquell que parlava de la relativitat, tot depén del punt de vista des del què es miri, és ben cert...

El què aleshores em semblava vital de necessitat (queda ben estranya aquesta frase escrita, eh?), ara és absolutament prescindible.

El què aleshores em semblava que era immutable, immortal i perdurable, ara em sembla vulnerable, efímer i fins i tot de vegades, absurd.

El què aleshores creia que era el més important de la meva vida i del món mundial... òstia! ara... és què ni ho recordo!

El què aleshores em produïa vergonya, ara m'estimula i em diverteix.

Tot allò que m'acomplexava ara són virtuts.

El què em bloquejava el coco durant dies i dies.. i vinga a pensar-hi i vinga a donar-hi voltes, que si del dret que si de l'inrevès... ara m'ocupa no més de mig segon.

Als vint creia saber-ho tot... però tot!
A punt dels quaranta, no en tinc ni idea de res, flipo amb un borrissol i de tant en tant em penjo i he de sortit per tornar a entrar per a continuar on-line...

Als vint ja ho havia vist tot!!! res no em sorprenia encara que em sorprengués!
Ara cada dia començo de nou i no deixo de sorprendre'm a cada passa que faig i a més no em cal dissimular la meva sorpresa.

Tinc una filla que avui fa els seus 8 anys i un fill de 5. Amb absoluta certesa són ells els què m'han ensenyat a ser lògica, pràctica i objectiva. Dia a dia no em canso d'escoltar-los, observar-los i sentir-los... tinc molt per aprendre d'ells perquè els nens tenen la veritat de les coses... és així, què voleu? jo ho he sabut ara... gairebé a punt de fer els quaranta (bé, me'n queden dos encara...)

Consideracions sobre l'hospitalitat irlandesa

2008-09-05T08:33:00.004+02:00

A Irlanda et sents ben acollit, tant per la zona rural com per la urbana, un turista és ben rebut, i sempre cordialment atès.

En els darrers 10 anys cap país de l'Europa occidental ha experimentat un canvi social i econòmic tan profund com ho ha fet Irlanda. L'expansió econòmica de la República d'Irlanda a inicis dels 90 va estimular l'optimisme i la prosperitat industrial al país, però no per això ha desaparegut "l'hospitalitat irlandesa", una terra pacífica on regna la cordialitat i on ningú no té pressa. És un dels països on et pots sentir més tranquil i millor acollit.

Us posaré un exemple: vam visitar la turba, un paratge natural excepcional que el terra d'Irlanda afavoreix i que no haviem mai trobat enlloc. No en sabiem res de la turba o sigui que ens vam decidir a pujar a un trenet a fer el circuit, ja que la única manera de visitar la turba és via rail.
Amablement, molt amablement! van fer aturar el trenet perquè poguessim pujar ja que vam arribar 5 minuts més tard de la sortida del darrer tren del dia. cap problema, l'amable noia va agafar un walki i va fer aturar el tren, va baixar la guia i ens va venir a buscar... increïble. Nosaltres, acostumats a una altra manera d'atendre (diguem-ne), realment vam al·lucinar.
Abans de pujar al tren, l'amable noia va buscar corre cuita un document on ens explicaria les característiques de la turba i la història i l'actualitat i tot això... en spanish perquè no perdessim detall. Carai, quin detall! no ho hem pas demanat, tenim el trenet aturat amb els altres interessats per la turba esperant i ens busca aquesta informació. Agraïts a tope.
Un cop instal·lats a dins, demanades les disculpes pertinents als altres viatges i tot això, som-hi, anem a veure què es això de la turba... i aquñi ho teniu.... era massa demanar!!

"hay dos tipos de pantanos encontrados en los pantanos Irlanda:
Levantados que son cerca de 8 metros que el deepthey está situado principalmente en los midlands de Irlanda.
La manta pantano-es alond encontrado los litorales occidentales y en aeras de la altiplanicie y tiende para estar entre 1-2 el pantano de los metros deep.Blackwater es un pantano levantado.
El wetlands. el aera a la derecha era una vez que un área produjera la turba molida de peat. The fuera quitada y el área inundada formando un lago cerca de 2 metros de área de deep. The sea transformado en un habitat del wetland, que es un hogar a muchas especies de wildlife. Some de estos incluye el curlew, el pipit, la gallina de Moore y los cisnes del mundo.
Demostracion del corte: del césped demostrating pronto el método tradicional del césped cutting. Turf somos un combustible doméstico que todavía se utiliza en muchos households. Turf irlandeses fue cortado tradicionalmente a mano usando un "slean" -fue lanzado sobre el banco- apilado sobre una carretilla y después traído a un área plana secarse. Cuando es seco es recolectado y trajo el hogar para utilizar como combustible sobre el invierno.
Sobre el 14% de Irlanda se cubre en tierras del pantano que el 8% de este pantano de Blackwater del including es poseído por Bord el na Mona es una compañia en semi-estado y es uno de los dueños de tierra más grandes de Irlanda. Emplean al personal de 150 permanentes aquí y durante los meses de verano ellos el personal etacional 100 emoploy.
Final del viaje.
Salga por el frente del tren cuando el tren para. A veces la tierra puede ser slippy tan satisfacer mente usted de pie. Esto es una zona de fumadores no.
Por favor emain asentado siempre durante el viaje."

No vam entendre res de res del què tan amablement ens havien preparat en un idioma conegut, però efectivament la intenció és el què compta!

Consideracions sobre la música irlandesa

2008-09-03T23:43:00.004+02:00

Why the irish dance that way

The pogues with The Dubliners

Consideracions sobre Irlanda

2008-09-02T09:28:00.009+02:00

(...)" Entre l'autocar i el tren fas vuit hores per anar d'ací a Dublín, i tot el que els trens arrepleguen, tot el que hi ha pels passadissos de trens atapeïts de maletes de cartró, maletes abonyegades o motxilles, noies que encara duen els rosaris enroscats a les mans, xicots que encara duen boles a les butxaques... tot això, tota aquesta càrrega, no és sinó una ínfima part, uns pocs centenars només, d'entre més de quaranta mil que cada any abandonen aquesta terra: treballadors i metges, infermeres, minyones de servei i mestres: llàgrimes irlandeses que es barrejaran amb les llàgrimes poloneses, italianes, a Londres, Manhattan, Cleveland, Liverpool o Sidney.
Dels vuitanta mainatges que cada diumenge van a missa, al cap de catorze anys només uns quaranta-cinc encara viuran aquí; i aquests quaranta-cinc faran prou canalla perquè a l'església s'hi tornin a agenollar vuitanta criatures (...)"

Heinrich Böll Irlanda, què en fas dels teus fills? Les eines, Ed.Laia, 1975

U2 Bloody Sunday

Bona música per infants

2008-08-14T18:24:00.004+02:00

M'agrada dir en veu alta i ben fort que els meus fills canten cançons d'en Roger Mas, d'en Sanjosex, d'U2 i de Joe Strummer..... sí... què passa?

N'estic tipa d'aguantar pares orgullosos davant dels seus fills de pocs anys que canten els darrers èxits d'"Operación Triunfo"... "i mira què be que ho fa, quin sentiment hi posa...".

Els meus nens que encara són petits, en realitat són uns nens marginats, perquè ni han vist mai "O.T." ni saben qui és en Bisbal ni en Bustamante, ni han vist la pel·li de "High School Music"....
Ells miren DVD d' "Hotel Fawlty", d'en Mister Bean i els encanta la música que feien "The Clash".

Mai ho havia dit en veu alta i em pregunto Perquè? que no em sento igual o més orgullosa d'ells que els pares que flipen davant la nena cantant "Maria de la O"?

doncs aquí queda dit.
I per ells aquesta cançó que amb 5 i 7 anys ja se la saben de memòria... a què és per flipar??

Metamorfosi

2008-08-03T23:06:00.003+02:00

Feia molts anys que l'havia llegit, però fa uns dies passejant per una llibreria el vaig veure en una prestatgeria... És un d'aquells llibres que vols tenir a casa teva, no el vols agafar en préstec de la biblioteca ni vols que ningú te'l deixi... vols tenir un exemplar a casa. I me'l vaig comprar perquè crec recordar que el què tenia es va quedar a casa dels pares.

"Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al llit trasnformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l'esquena dura, com una closca, i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa de color marró, segmentada per estreps arquejats, com una volta, tant prominent que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, amb prou feines s'aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb la grandària habitual de Samsa, s'agitaven indefenses davant els seus ulls (...)".

Aquest és el primer fragment de la Metamorfosi de Kafka, un dels escriptors fonamentals del sXX.
Rellegir-lo al cap de tants anys m'ha sobtat. A tot estirar 90 planes de narrativa d'aquella que t'atrapa i que en dues sessions de lectura màxim ja el tens enllestit.
Recomanable de totes totes per tot aquell o què se'l va llegir fa anys, o que encara no ho ha fet.
Qui no s'ha sentit en alguna ocasió l'insecte en què es va convertit en Gregor? el mateix Kafka per la seva condició de jueu al 1915, molt probablement s'en va sentir.

metamorfosis franz kafka.parte 1ª

La feina de carter i la feina de poeta

2008-07-28T15:59:00.006+02:00

Fa ja molts anys.... m'agradava pensar que de gran seria poeta.

Ja de ben petita m'agradava llegir poesia. Els "Fruits saborosos" d'en Josep Carner va ser un dels primers llibres que vaig llegir. Carregat de símbols, metàfores, hipèrbatons, epítets.... que m'encantava descobrir entre tantes lletres i sumar les síl·labes i escoltar la rima, per finalment encertar l'estrofa. Era com si fos un joc.

D'adolescent la poesia d'en Martí i Pol em va atrapar, com a molts!. Les paraules tant ben escrites, amb la forma precisa i el sentit just, la musicalitat, el ritme, el vers lliure... em fascinava. Li vaig arribar a enviar algunes cartes a Roda de Ter amb l'esperança que el carter li fes arribar a casa seva, encomanant la meva sort a la benevolença del sr carter, perquè jo no en tenia ni idea de la seva adreça:

Hi posava:

Sr. Miquel Martí i Pol
Roda de Ter - Osona

(toma ja!!)

No vaig rebre mai cap resposta... Sempre vaig pensar que el pobre Sr. Martí i Pol no va arribar mai a llegir-les per culpa del carter, segur que si ell hagués volgut, li haurien arribat...

M'imaginava el carter de Roda com un senyor malcarat i rondinaire i no m'agradava gens....

Més endavant, ja amb vint-i-tants, vaig participar en un concurs que organitzava la llibreria FNAC.

El meu germà em va convèncer i finalment hi vaig participar amb uns 30 versos més o menys.... i resulta que vaig guanyar el primer premi en la categoria "Poema d'amor en català".

El millor premi per a mi va ser saber qui havia estat el jurat:

ni més ni menys que en JA Goytisolo i l'Àlex Susanna... per mi un gran honor, i tant!
En JA Goytisolo em va oferir la seva adreça per a què li enviés els meus treballs (que en tenia una pila)... al C/ Mandri noséquinnúmero.

"Fes un recull i fes-me'ls arribar... els llegiré amb calma i et donaré la meva opinió".

Com podreu entendre això representava una fantàstica oportunitat per a mi que no podia deixar passar. Durant uns dies vaig estar eufòrica, insuportable diria... Vaig preparar el recull amb els poemes més treballats, els més ben acabats, els més lligats,... els vaig enquadernar, els vaig empaquetar i cap a Correus hi falta gent.....

.... Mai vaig saber si el meu paquet va arribar al C/Mandri. Vull pensar que NO va arribar i que en Goytisolo NO els va arribar mai a llegir.... Pels meus comptes i si el carter no em va fallar aquest cop, els meus poemes haurien arribat a ca'ls Goytisolo més o menys els dies que vaig llegir a la premsa la notícia del seu suïcidi ... podeu imaginar la meva cara? doncs feu-ho, feu-ho...

I mira... la feina de carter no m'ha acabat mai d'agradar...... els trobo una mica, diguem-ne... repel·lents.... i que em perdonin.

Aquest però, sí que m'agrada, i en homenatge a aquest col·lectiu de ben segur injustament menystingut per a mi, aquí us el deixo perquè us feu un fart de riure...

SATURDAY NIGHT

2008-07-21T16:05:00.005+02:00

Una persona va pensar que m'agradaria anar a un concert d'en Bruce i va decidir convidar-m'hi.
No sap el regal que m'ha fet!!
CONCERTÀS amb majúscules!!!!
Encara estic empapada de la música, de l'ambient i de l'alegria de dissabte nit.
MOLTES, MOLTES, però MOLTES GRÀCIES!!

video

BOBBY JEAN
by Bruce Springsteen

Well I came by your house the other day, your mother said you went away
She said there was nothing that I could have done
There was nothing nobody could say
Me and you we've known each other ever since we were sixteen
I wished I would have known I wished I could have called you
Just to say goodbye Bobby Jean

Now you hung with me when all the others turned away turned up their nose
We liked the same music we liked the same bands we liked the same clothes
We told each other that we were the wildest, the wildest things we'd ever seen
Now I wished you would have told me I wished I could have talked to you
Just to say goodbye Bobby Jean

Now we went walking in the rain talking about the pain from the world we hid
Now there ain't nobody nowhere nohow gonna ever understand me the way you did
Maybe you'll be out there on that road somewhere
In some bus or train traveling along
In some motel room there'll be a radio playing
And you'll hear me sing this song
Well if you do you'll know I'm thinking of you and all the miles in between
And I'm just calling one last time not to change your mind
But just to say I miss you baby, good luck goodbye, Bobby Jean

Al fons i a la dreta...

2008-07-16T16:37:00.009+02:00

Diuen que quan Miquel Àngel Buonarrotti va acabar d’esculpir el Moisés, va colpejar el genoll dret de l’escultura i li va dir: “Parla”.

El mateix escultor, el mateix creador de la figura, va ser al mateix temps, el primer dels tantíssims espectadors perplexos davant la forta personalitat d’aquell tros de marbre blanc.

Fa poc vaig anar a passar dos dies a Roma. Visita obligada a St Pietro in Vincoli, la petita església que el custodia. El primer dia gairebé fem tard i no podem entrar. Vam arribar quinze minuts abans que tanquessin.

I allà hi era… al fons de la nau i a la dreta de l’altar, convivint durant segles amb les cadenes que va portar St Pere durant el seu martiri, i que estan ben guardadetes en una caixeta de vidre sota l’altar.

De tant en tant em passa que experimento una forta sensació. Em passa poques vegades però quan em passa, realment és fascinant. És la fortuna d’experimentar moments d’aquells que queden al pas del temps encastats a la memòria amb tot allò que envoltava aquell moment… l’atmosfera, la música, la llum, l’olor…

Doncs aquest va ser un d’aquests moments.

Plantada al davant d’en Moisés em vaig quedar sense paraules, absolutament perplexa… ni tan sols vaig fotografiar-lo fins al cap d’uns minuts, per no malmetre cap segon d’observació. Realment és impressionant….

Uns minuts i el vigilant ja va tocar la campaneta per avisar als turistes que havíem d’anar sortint.

Vam sortir i un cop fora encara tenia el pit ple i els ulls com dues llunes… em va costar una estoneta reaccionar i tornar a tocar de peus al terra de Roma. L’endemà hi vam tornar amb la intenció de poder disfrutar d’una mica més de temps per a observar , aquest cop sense presses, la força que té aquell tros de la tomba de Juli II, que amb tots els músculs en tensió sembla que s’hagi d’alçar de cop i començar a caminar a través de la nau de l’església per a esbroncar a algun israelí que no adori a Jehovà.

El segon dia no va ser menys que el primer. Fins i tot va ser més potent. I a més vam tenir la gran sort de conéixer al capellà de St Pere in Vincoli. Un senyor amable, erudit, estudiós de Miquel Àngel i amb moltes ganes d’explicar-nos les seves teories i conclusions sobre el mestre i en concret sobre el Moisés, que havia anat fent al llarg de la seva vida.

Va ser realment interessant i tot un luxe haver pogut escoltar les seves paraules....

video

El Camí de Sanjosex

2008-07-09T00:35:00.003+02:00

No us passa que de vegades relaciones tantíssim una cançó amb un moment que fins i tot, no la pots tornar a escoltar sense repetir les emocions que et van produïr les vivències? a mi em passa amb en Sanjosex. I això segons com, pot arribar a ser una putada.
Perquè mira que m'agrada en Sanjosex!!! però hi ha cançons que ara per ara em costa poder-les escoltar, com la de Temps i Rellotge.

Això no em passa amb El Camí... aquest camí em porta on vull estar.... Aquí us la deixo.

video

SALT

2008-06-30T22:40:00.003+02:00

Resulta que vaig néixer a Salt (Girona) i hi vaig viure els primers dos anys de la meva vida.
Mai havia tingut aquella curiositat que tenen algunes persones de retornar al poble on han nascut, però mai mai... fins fa uns pocs mesos. Per res en especial, sense massa insistència, però em va venir la idea al cap, curiositat de trobar la casa on vaig néixer.
Així que diumenge passat tornant de l'aeroport de Girona, vam veure el rètol a la carretera "SALT =>" i sense pràcticament ni pensar-ho, ja hi érem.

Però... cap referència, cap record. Només alguns comentaris de les meves germanes (més grans que jo i que per tant, hi van viure més anys) però molt distants en el temps i massa confosos.
Un cop a Salt, al bell mig del poble... per on comencem? fem un tomb amb el cotxe... total! és què no recordo res ni que m'esforci, i en acabat, marxem.
Passem per un passeig amb arbreda i faig el comentari : "vivíem en un carrer com aquest" però no sé ni perquè ho dic perquè ni tan sols recordava això... decideixo aturar el cotxe i trucar a alguna de les meves germanes:

- Elena: "el nom del carrer era.... Paseo del Generalísimo Franco (penso: coño!), però no em recordo ni del número del carrer ni del nou nom del carrer, pregunta a algun vell del carrer que segur que ho sap."
- (em nego a fer aquesta pregunta, no vull. Abans renuncio a trobar la casa on vaig néixer... ): "i no recordes res més?".
- Elena: "el bar encara hi és! i la casa també que fa un any hi vaig venir i la vaig trobar de seguida...."

Poca informació vàlida.... no recordo ni el bar ni la casa.... necessito el nom del carrer i el número... truco la Viki:

- Viki: "El carrer es deia Avenida del Generalísimo Franco (això ja ho tinc clar...) i el número no el recordo.... el nom d'ara tampoc... si em dius algun nom potser et podré dir si és aquest o no... on ets ara?"
- "Ara estic al Carrer Major i crec que és aquest" (i no em preguntis perquè!!)
- Viki: "Ei!! això mateix!!! Carrer Major... sí, sí... és aquest!! El bar encara hi és i la casa es grisa amb persianes marrons"
- bé... ja tenim alguna pista més...

Però en el passeig hi ha dos bars. Anem de l'un a l'altre mirant de trobar la inspiració i fotografiant les façanes de les cases que complien amb les condicions descrites... i de sobte veiem.... l'Adrià Puntí (sí sí, l'Adrià Puntí) a la terrassa d'un dels dos bars prenent una birra... per un moment ens despistem del nostre objectiu... "què és de Salt en Puntí? òstia, no ho sabia!!" i comentaris d'aquest estil durant una estoneta. Curiosament el passat mes de maig em van regalar pel meu aniversari el darrer disc d'en Puntí "L'hora del pati" -per cert... boníssim. Quan aprengui a penjar música al bloc, posaré alguna de les cançons-.
En fi... finalment i ja a punt de llençar la tovallola decideixo trucar a ma mare... ella segur que se'n recorda del carrer i del número... hi va viure uns dotze anys!!!...

-Mama: "el carrer era calle de Generalísimo blablabla.. i el número ... no el recordo... bufff!! fa tants anys! (els què tinc jo menys dos... no són pas tants!). Mira: a tocar de la porta de casa hi havia un bar i just al davant una botiga de records que eren de la família blablablabla que éren molt amics i que vosaltres hi passàveu hores i blablabla (justament per això no la vaig trucar primer a ella.....).
- ei!! bona pista. A tocar de la porta... ARA SÍ QUE PUC DESCARTAR UN DELS BARS...

i SÍ SENYOR! la vam trobar... en Puntí hi era justetament al davant fent una birra, feia estona que l'haviem vist............................................................ osti tu...

reflexions de tornada a Barcelona:

1- com és que vaig tenir la sensació que era en aquell passeig on vaig passar els primers anys de la meva vida i on vaig aprendre a caminar?
2- com funciona el nostre disc dur?

3- també té collons haver nascut a la avenida Generalísimo Franco de Salt.... (veus? això m'ho haguessin pogut estalviar...)
4- les meves germanes hi deurien passar moltes hores en aquell bar...

Ni som ni serem

2008-06-28T23:58:00.004+02:00

"La Teoria és quan se sap tot però res no funciona. La Pràctica és quan tot funciona però no se sap per què. Entre nosaltres, Teoria i Pràctica coincideixen: no funciona res i ningú no sap per què".

He llegit aquesta cita d'un tal anònim a la primera plana del llibre "Ni som ni serem. Avís d'un executiu internacional: Catalunya perd eficàcia" Edicions La Campana, 2002 d'en Xavier Roig.

Després de la victòria d'Espanya contra Rússia i sobretot de sentir els petards d'alguns veïns eufòrics, aquesta nit m'he trobat amb aquest llibre a les mans a la intimitat de casa meva. Em sembla molt escaient... té collons!!!

2008-06-28T00:57:00.000+02:00

Avui he passat el dia a la piscina amb els meus fills. Durant l'estona de la digestió, aquella que mai ningú sap quan s'acaba, hem estat llegint contes i llibres que hem portat per passar-la millor.
Per a mi jo he portat "És l'amor. Charlie Brown" Ed. la Galera, 2008 i "El joc de l'àngel" d'en Carlos Ruiz Zafón, Ed. Planeta 2008. Després d'observar durant no més de mig minut els dos volums, m'he decidit rapidíssimament per les tires còmiques. Els meus fills han estat molt contents, sobretot per si de cas el nombre de pàgines tenia res a veure amb l'estona tant odiada per ells i tant desitjada per a mi, de la famosa digestió. Els dos llibres me'ls han regalat i he de confessar que el gros me'l vaig mirant de tant en tant però encara no he gosat llegir la primera plana (em fa una mandra...). Fantàstica decisió, la meva... M'he fet un fart de riure amb les tires de Schulz sobre l'amor i el desamor viscuts per en Charlie Brown, l'Snoopy i la colla d'amics.
Aquest petit filòsof de cinquanta anys en diu moltes de veritats i el millor, és què et fa riure com un nen de les veritats més "adultes". El millor però, ha estat intentar explicar als nens perquè reia sa mare.... " mira... la Marcie escriu una carta d'amor a en Chuck perquè n'està enamorada. li diu que pensa en ell cada dia. Aleshores la seva amiga, la Patty li explica que no li digui això... que li farà pujar els fums al cap -què vol dir??- aleshores explico què vol dir que pugin els fums al cap amb com a mínim 3 exemples d'amics de l'escola - continuo?? sí, doncs vinga: la marcie li pregunta si aleshores li pot dir que pensa en ell cada dos dies... -perquè? i intento explicar el perquè li diu la marcie a la patty si li diu que pensa en ell cada dos dies... i la Patty li diu que no, que encara és massa. -Qui és la Patty?- explico qui és la patty.... i ... veus? (aqui començo de nou a riure quan ja arriba el final de la tira davant la cara d'al·lucinada de la nena...) la marcie torna a començar la carta i posa: estimat chuck... penso en tu cada tres dies..... -ho entens? és boníssim.... la mare tronxant-se i la nena flipant... i això amb com a mínim 25 de les 50 tires que té el llibre...

Vinga... comencem d'una vegada

2008-06-28T00:05:00.000+02:00

Fa mesos vaig començar a pensar que seria interessant crear un bloc... i m'hi vaig posar...
només vaig aconseguir posar-hi el títol... "Prova de bloc" i quedar-me pensant durant força estona què coi hi posaria.
Una imatge divertida si més no. Jo plantada davant el meu PC amb el blogger obert i amb el meu bloc creat. "Prova de bloc"... i ara què? perquè coi vull un bloc? de què m'ha de servir? què vull explicar? a qui li pot importar? i aquí el vaig deixar, amb un títol ben parit (sí... no?) i el format de les lletres i els colors ja definits. Molt bé... no?
de conya.
fantàstic.
puc ser feliç ara que tinc un bloc? tot Déu en té un i jo encara pensant amb la "prova de bloc" quatre mesos més tard. No seré menys que els meus contemporanis....
I mira. Avui m'ha semblat un dia fantàstic per a començar. No tenia res millor a fer o sigui que som-hi. I a qui no li agradi, lògicament (com diu aquell de PAM!) que no s'hi connecti.