El Gran Dictat

L'Oriol em va apuntar al concurs sense que jo en sapigués res..... em va trucar una noia per convocar-me a un càsting... a un càsting??? de què?? em sembla que t'equivoques...... doncs no s'equivocava no...

hi vaig anar.... i em van trucar per a participar al concurs. Saps aquella pregunta típica de .." on no et trobariem mai?"... de ben segur que jo hagués respost: "a un concurs de la tele".... perquè vegis que és tan cert allò de què mai no diguis.... en fi, que amb tota la meva trouppe, marit, fills, fills del meu marit, sogra i germanes i amics.... cap a la tele.

L'experiència ha estat única. M'ho vaig passar teta. Ens ho vam passar teta. I ara, després de 6 mesos de la gravació, ja hem sortit a la petita pantalla i hem tornat a reviure des del sofà de casa, aquella jornada de juliol tan intensa i divertida. I si a sobre guanyes!!! doncs rodó ;) ara només queda esperar que em paguin els calerons que vam guanyar i que si arriben aviat, ens gastarem esquiant!!!!  

Matrimoni

El meu marit es diu Oriol.

El vaig conèixer fa una mica més d'uns tres anys. Mai havia imaginat que em casaria però vés per on, el destí també em tenia reservada aquesta preciosa sorpresa.

Entre tots dos en sumem sis, com diu el meu nebot, perquè cadascú de nosaltres té dos fills preciosos de les nostres anteriors relacions.

Entre tots dos n'hem fet un de sol. Ell em diu que som un equip i és això el què sempre he pensat que havia de ser un matrimoni, un equip compacte i fort i indestructible. I he decidit formar part fermament i per sempre d'aquest equip únic.

El meu marit és un home molt atractiu, els seus ulls verds van ser el primer que em van atraure. La seva és una mirada intensa i transparent.

Amb el meu marit hem passat vespres de dissabte a casa amb pijama, ballant al so d'en Bruce i dels clash com si ens anés la vida.

Ens vam conèixer i això va canviar radicalment les nostres vides, vam entendre que estàvem fets per estar junts...

El meu marit és divertidíssim, ens fem uns farts de riure impressionants quan estem junts, quan estem separats a través del mòbil, quan estem sols i quan estem amb els nostres, des de que el conec que m'han sortit unes arruguetes als ulls de tan riure.

El meu marit és un home feliç, que busca la serenitat, la tranquilitat, la diversió, l'amor, que em cuida a mi i cuida el nostre dia a dia com si fos el millor tresor que la vida li ha donat.

El meu marit és un home curiós, inquiet, té desig de conèixer i de disfrutar d'allò que el fa sentir bé, les persones que ens estimen, els espais únics, les coses curioses , la música que li arriba al cor , els bons menjars, els seus fills increïbles, la seva dona, els fills preciosos de la seva dona, els amics, la família... i sempre amb el seu somriure encisador als llavis.

El meu marit és el millor home del món, i es diu Oriol.

Renéixer

El destí té sorpreses.

En té de bones i de dolentes.

Diumenge passat els meus fills i jo ens vam trobar amb una de les bones...
hem sortit il·lesos d'un accident de trànsit en el què el nostre cotxe va quedar boca avall al mig de la carretera.
Som "Els increïbles" diuen els nens! i mira: jo sense saber-ho!

L'experiència és brutal, et queda el cos desmuntat només de pensar el què ens hagués pogut passar. Aquell cap de setmana no vam ser els únics que vam patir un accident. En el mateix punt negre de la xarxa viària catalana, molts d'altres també van patir la sorpresa del seu destí i no tots van sortir igual de ben parats que nosaltres.
Som molt afortunats i això sí que ho sé. Hem renascut de nou, és ben bé això.

Una setmana després les coses van agafant de nou la seva normalitat, hem tornat a treballar, a l'escola, hem explicat la nostra vivència deu mil vegades i m'adono que tot el nostre entorn en treu de conclusions i se les fa seves. Això està bé. Tota precaució és poca i no sóm immortals. Ho hem de saber per viure molt millor els nostres dies.

Les persones desconegudes que es van aturar a la carretera a ajudar-nos són els nostres herois, no sé els seus noms però no crec que oblidi mai les seves cares, i mai serà prou gran l'agraïment que sento cap a tots i cadascun d'ells i elles, nois, noies, dones, homes, joves, grans, metges, mossos, bombers, mares, pares, fills.... encantada d'haver-vos conegut.
Tota la família que vau venir corrents a l'Hospital a estar amb nosaltres, a assegurar-vos que estàvem bé, a preparar la festa d'aniversari de la nena que havia de ser aquella tarda, per l'endemà mateix, els què estàveu pendents del telèfon i cada dia ens heu trucat per saber com evolucionàvem, a tots els què ens estimeu i heu patit per nosaltres, un petó ben fort i endavant que això no ha estat res i ens queden un munt de coses per fer :)

Un dia qualsevol

Entre tants dies festius, tants dies d'àpets opulents, de família d'aquí, d'allà, de nits de nadal, de fer cagar el Tió, de dies de nadal, de Sants Esteves,... els millors dies els deixem a banda. Es veu que un dia com avui, 27 de desembre, doncs que no té cap gràcia.
Des de que han començat les festes d'enguany, avui ha estat el nostre millor dia. Sens dubte.
Ens hem llevat vora les 10, molt tard!, i després d'un esmorzar a base de torradetes, fruita, embotits i cereals, sense treure'ns el pijama, hem fet això...

Ens feia molta falta aquest taller... ens era necessari per a arreglar tots els cotxes que tenim fets malbé...

Havent dinat, hem continuat treballant, la masia que tenim a l'Empordà necessitava uns petits retocs... i res... doncs que entre tots tres... pim pam...




les baranes se'ns resisteixen i encara queden les cantonades, les pedres de les portes d'accés, els exteriors, la xemeneia.... encara tenim feina però avui hem avançat força.

Després han tocat els animals, hem tingut tanta feina per a preparar la col·lecció de tortugues que necessitàvem .... ara ja sóm nosaltres tres, l'Idèfix i unes quinze tortugues de colors...



Ens ha vingut la gana i hem fet el nostre menjar preferit.................


...... papallona vermella farcida de biscuit amb xocolata.... deliciós...

I per acabar aquest dia tan intens , un concert per a tranquilitzar les feres abans d'anar a dormir....



Un dia genial... estem esgotats però genial.

I el millor de tot és què resulta que no ens cal esperar a què arribi Nadal per a viure un dia com avui ... aquest podria ser un dia qualsevol de les nostres vides i de fet i afortunadament, és un dia com molts dels què vivim, els què més m'agraden...

13 de setembre

Gent Normal

Un descobriment que em va fer un que abans mirava per la finestra....
us deixo l'original i la versió barcelonina...

Coses de Barcelona II - Una bomba al carrer Sòcrates

Es tracta d'una bala de canó incrustada a la paret exterior de l'habitatge que fa cantonada a la façana, a l'alçada del primer pis. Algunes fonts recullen la dada que és una de les bombes que el general Espartero va llençar sobre la ciutat el desembre del 1842 des de Montjuïc. Però sembla difícil, si no impossible, que des del castell de Montjuïc s'abastés Sant Andreu. En realitat és un projectil llançat sobre aquest antic municipi del pla de Barcelona el setembre del 1843 per tropes del general Prim i que la propietat de l'edifici ha mantingut en el lloc com a record.

LA BOMBA DEL CARRER SÒCRATES
C/Sòcrates 2
Sant Andreu
Accés lliure
Autobús: 11,34,35,36,40
Metro: L1 (Sant Andreu, Fabra i Puig)


Ruta per les Llibertats
passejades per la Barcelona èpica
Alfred Bosch i Josep Melero