Quina sensació brutal la de retrobar antics amics i coneguts.
Després de vint, vint-i-cinc anys, a través de les xarxes socials et retrobes amb un home o una dona que des de què eres una nena no en sabies res.
Alguns no els reconec a les fotos, d'altres no es deixen veure, d'altres els trobo canviadíssims per millorar, d'altres envellits, d'altres no hi són...
Però... òstia, la il·lusió què fa saber d'ells.
Fa vint-i-cinc anys jo en tenia tretze, és evident que aquest mogollón d'anys m'han fet canviar, uff el què he viscut en tot aquest temps.
i què pots tenir en comú amb aquesta gent? són persones diferents a les què vas conèixer ,també ells... és clar.
probablement res en comú, només uns anys compartits al cau, a l'escola.. quan el què més t'importava era si el jersei et tapava prou el cul, o si aquell nen tant guapo es fixava amb els pantalons nous que estrenaves.
Tot i així és curiosa la nova "relació" que s'estableix... en alguns casos, recordes a la persona però no tens res a dir-li, no per res... és què no tens res a dir-li, no saps pas què li hauries de dir, en d'altres en canvi, s'estableix una comunicació fluida, com si no haguessin passat aquests vint-i-cinc anys... potser van quedar converses pendents en el temps?
segurament tots ens hem influït al pas del temps, i n'hi ha que sense saber-ho i passant de puntetes, van deixar petjada dins. Potser un dia ho arribaran a saber... em sembla fantàstica aquesta oportunitat virtual.
Després de vint, vint-i-cinc anys, a través de les xarxes socials et retrobes amb un home o una dona que des de què eres una nena no en sabies res.
Alguns no els reconec a les fotos, d'altres no es deixen veure, d'altres els trobo canviadíssims per millorar, d'altres envellits, d'altres no hi són...
Però... òstia, la il·lusió què fa saber d'ells.
Fa vint-i-cinc anys jo en tenia tretze, és evident que aquest mogollón d'anys m'han fet canviar, uff el què he viscut en tot aquest temps.
i què pots tenir en comú amb aquesta gent? són persones diferents a les què vas conèixer ,també ells... és clar.
probablement res en comú, només uns anys compartits al cau, a l'escola.. quan el què més t'importava era si el jersei et tapava prou el cul, o si aquell nen tant guapo es fixava amb els pantalons nous que estrenaves.
Tot i així és curiosa la nova "relació" que s'estableix... en alguns casos, recordes a la persona però no tens res a dir-li, no per res... és què no tens res a dir-li, no saps pas què li hauries de dir, en d'altres en canvi, s'estableix una comunicació fluida, com si no haguessin passat aquests vint-i-cinc anys... potser van quedar converses pendents en el temps?
segurament tots ens hem influït al pas del temps, i n'hi ha que sense saber-ho i passant de puntetes, van deixar petjada dins. Potser un dia ho arribaran a saber... em sembla fantàstica aquesta oportunitat virtual.