El destí té sorpreses.En té de bones i de dolentes.
Diumenge passat els meus fills i jo ens vam trobar amb una de les bones...
hem sortit il·lesos d'un accident de trànsit en el què el nostre cotxe va quedar boca avall al mig de la carretera.
Som "Els increïbles" diuen els nens! i mira: jo sense saber-ho!
L'experiència és brutal, et queda el cos desmuntat només de pensar el què ens hagués pogut passar. Aquell cap de setmana no vam ser els únics que vam patir un accident. En el mateix punt negre de la xarxa viària catalana, molts d'altres també van patir la sorpresa del seu destí i no tots van sortir igual de ben parats que nosaltres.
Som molt afortunats i això sí que ho sé. Hem renascut de nou, és ben bé això.
Una setmana després les coses van agafant de nou la seva normalitat, hem tornat a treballar, a l'escola, hem explicat la nostra vivència deu mil vegades i m'adono que tot el nostre entorn en treu de conclusions i se les fa seves. Això està bé. Tota precaució és poca i no sóm immortals. Ho hem de saber per viure molt millor els nostres dies.
Les persones desconegudes que es van aturar a la carretera a ajudar-nos són els nostres herois, no sé els seus noms però no crec que oblidi mai les seves cares, i mai serà prou gran l'agraïment que sento cap a tots i cadascun d'ells i elles, nois, noies, dones, homes, joves, grans, metges, mossos, bombers, mares, pares, fills.... encantada d'haver-vos conegut.
Tota la família que vau venir corrents a l'Hospital a estar amb nosaltres, a assegurar-vos que estàvem bé, a preparar la festa d'aniversari de la nena que havia de ser aquella tarda, per l'endemà mateix, els què estàveu pendents del telèfon i cada dia ens heu trucat per saber com evolucionàvem, a tots els què ens estimeu i heu patit per nosaltres, un petó ben fort i endavant que això no ha estat res i ens queden un munt de coses per fer :)
Diumenge passat els meus fills i jo ens vam trobar amb una de les bones...
hem sortit il·lesos d'un accident de trànsit en el què el nostre cotxe va quedar boca avall al mig de la carretera.
Som "Els increïbles" diuen els nens! i mira: jo sense saber-ho!
L'experiència és brutal, et queda el cos desmuntat només de pensar el què ens hagués pogut passar. Aquell cap de setmana no vam ser els únics que vam patir un accident. En el mateix punt negre de la xarxa viària catalana, molts d'altres també van patir la sorpresa del seu destí i no tots van sortir igual de ben parats que nosaltres.
Som molt afortunats i això sí que ho sé. Hem renascut de nou, és ben bé això.
Una setmana després les coses van agafant de nou la seva normalitat, hem tornat a treballar, a l'escola, hem explicat la nostra vivència deu mil vegades i m'adono que tot el nostre entorn en treu de conclusions i se les fa seves. Això està bé. Tota precaució és poca i no sóm immortals. Ho hem de saber per viure molt millor els nostres dies.
Les persones desconegudes que es van aturar a la carretera a ajudar-nos són els nostres herois, no sé els seus noms però no crec que oblidi mai les seves cares, i mai serà prou gran l'agraïment que sento cap a tots i cadascun d'ells i elles, nois, noies, dones, homes, joves, grans, metges, mossos, bombers, mares, pares, fills.... encantada d'haver-vos conegut.
Tota la família que vau venir corrents a l'Hospital a estar amb nosaltres, a assegurar-vos que estàvem bé, a preparar la festa d'aniversari de la nena que havia de ser aquella tarda, per l'endemà mateix, els què estàveu pendents del telèfon i cada dia ens heu trucat per saber com evolucionàvem, a tots els què ens estimeu i heu patit per nosaltres, un petó ben fort i endavant que això no ha estat res i ens queden un munt de coses per fer :)
3 comentaris:
si que quedan moltes...moltisimes coses per fer...i segur que totes bones i pasaran els anys i recordareu cada segon i cada imatge com a cámara lenta del que va pasar , pero el temps va suavitzant el dolor dels primers dies després de l´accident...és per aixó que cada matí ens hem de llevar com si fos l´últim i aprofitar tots els bons moments de cada día ....
petons pels tres INCREIBLES
Jo, que vaig patir un accident amb 13 anys se, que ni el cop... sec, fort, ni el susto, ni el pensar k hagués passat si... mai s'oblida, però si es supera... M'alegro molt k aquests fantàstics increibles segueixin amb nosaltres, tant, que ploraria.... Una abraçada!!!!
i tanto que quedan cosas por hacer, vivir y disfrutar, esto lo recordareis toda la vida como algo que os paso y que acabo bien.
Boti me alegro de que todo se haya quedado en un susto y un coche un poco arrugado.
Espero que otro día que nos encontremos no acabe como ese domingo, besitos a los tres
Publica un comentari a l'entrada