La feina de carter i la feina de poeta

Fa ja molts anys.... m'agradava pensar que de gran seria poeta.

Ja de ben petita m'agradava llegir poesia. Els "Fruits saborosos" d'en Josep Carner va ser un dels primers llibres que vaig llegir. Carregat de símbols, metàfores, hipèrbatons, epítets.... que m'encantava descobrir entre tantes lletres i sumar les síl·labes i escoltar la rima, per finalment encertar l'estrofa. Era com si fos un joc.

D'adolescent la poesia d'en Martí i Pol em va atrapar, com a molts!. Les paraules tant ben escrites, amb la forma precisa i el sentit just, la musicalitat, el ritme, el vers lliure... em fascinava. Li vaig arribar a enviar algunes cartes a Roda de Ter amb l'esperança que el carter li fes arribar a casa seva, encomanant la meva sort a la benevolença del sr carter, perquè jo no en tenia ni idea de la seva adreça:

Hi posava:

Sr. Miquel Martí i Pol
Roda de Ter - Osona

(toma ja!!)

No vaig rebre mai cap resposta... Sempre vaig pensar que el pobre Sr. Martí i Pol no va arribar mai a llegir-les per culpa del carter, segur que si ell hagués volgut, li haurien arribat...

M'imaginava el carter de Roda com un senyor malcarat i rondinaire i no m'agradava gens....

Més endavant, ja amb vint-i-tants, vaig participar en un concurs que organitzava la llibreria FNAC.

El meu germà em va convèncer i finalment hi vaig participar amb uns 30 versos més o menys.... i resulta que vaig guanyar el primer premi en la categoria "Poema d'amor en català".

El millor premi per a mi va ser saber qui havia estat el jurat:

ni més ni menys que en JA Goytisolo i l'Àlex Susanna... per mi un gran honor, i tant!
En JA Goytisolo em va oferir la seva adreça per a què li enviés els meus treballs (que en tenia una pila)... al C/ Mandri noséquinnúmero.

"Fes un recull i fes-me'ls arribar... els llegiré amb calma i et donaré la meva opinió".

Com podreu entendre això representava una fantàstica oportunitat per a mi que no podia deixar passar. Durant uns dies vaig estar eufòrica, insuportable diria... Vaig preparar el recull amb els poemes més treballats, els més ben acabats, els més lligats,... els vaig enquadernar, els vaig empaquetar i cap a Correus hi falta gent.....

.... Mai vaig saber si el meu paquet va arribar al C/Mandri. Vull pensar que NO va arribar i que en Goytisolo NO els va arribar mai a llegir.... Pels meus comptes i si el carter no em va fallar aquest cop, els meus poemes haurien arribat a ca'ls Goytisolo més o menys els dies que vaig llegir a la premsa la notícia del seu suïcidi ... podeu imaginar la meva cara? doncs feu-ho, feu-ho...

I mira... la feina de carter no m'ha acabat mai d'agradar...... els trobo una mica, diguem-ne... repel·lents.... i que em perdonin.

Aquest però, sí que m'agrada, i en homenatge a aquest col·lectiu de ben segur injustament menystingut per a mi, aquí us el deixo perquè us feu un fart de riure...

SATURDAY NIGHT

Una persona va pensar que m'agradaria anar a un concert d'en Bruce i va decidir convidar-m'hi.
No sap el regal que m'ha fet!!
CONCERTÀS amb majúscules!!!!
Encara estic empapada de la música, de l'ambient i de l'alegria de dissabte nit.
MOLTES, MOLTES, però MOLTES GRÀCIES!!

video

BOBBY JEAN
by Bruce Springsteen

Well I came by your house the other day, your mother said you went away
She said there was nothing that I could have done
There was nothing nobody could say
Me and you we've known each other ever since we were sixteen
I wished I would have known I wished I could have called you
Just to say goodbye Bobby Jean

Now you hung with me when all the others turned away turned up their nose
We liked the same music we liked the same bands we liked the same clothes
We told each other that we were the wildest, the wildest things we'd ever seen
Now I wished you would have told me I wished I could have talked to you
Just to say goodbye Bobby Jean

Now we went walking in the rain talking about the pain from the world we hid
Now there ain't nobody nowhere nohow gonna ever understand me the way you did
Maybe you'll be out there on that road somewhere
In some bus or train traveling along
In some motel room there'll be a radio playing
And you'll hear me sing this song
Well if you do you'll know I'm thinking of you and all the miles in between
And I'm just calling one last time not to change your mind
But just to say I miss you baby, good luck goodbye, Bobby Jean

Al fons i a la dreta...

Diuen que quan Miquel Àngel Buonarrotti va acabar d’esculpir el Moisés, va colpejar el genoll dret de l’escultura i li va dir: “Parla”.

El mateix escultor, el mateix creador de la figura, va ser al mateix temps, el primer dels tantíssims espectadors perplexos davant la forta personalitat d’aquell tros de marbre blanc.

Fa poc vaig anar a passar dos dies a Roma. Visita obligada a St Pietro in Vincoli, la petita església que el custodia. El primer dia gairebé fem tard i no podem entrar. Vam arribar quinze minuts abans que tanquessin.

I allà hi era… al fons de la nau i a la dreta de l’altar, convivint durant segles amb les cadenes que va portar St Pere durant el seu martiri, i que estan ben guardadetes en una caixeta de vidre sota l’altar.

De tant en tant em passa que experimento una forta sensació. Em passa poques vegades però quan em passa, realment és fascinant. És la fortuna d’experimentar moments d’aquells que queden al pas del temps encastats a la memòria amb tot allò que envoltava aquell moment… l’atmosfera, la música, la llum, l’olor…

Doncs aquest va ser un d’aquests moments.

Plantada al davant d’en Moisés em vaig quedar sense paraules, absolutament perplexa… ni tan sols vaig fotografiar-lo fins al cap d’uns minuts, per no malmetre cap segon d’observació. Realment és impressionant….

Uns minuts i el vigilant ja va tocar la campaneta per avisar als turistes que havíem d’anar sortint.

Vam sortir i un cop fora encara tenia el pit ple i els ulls com dues llunes… em va costar una estoneta reaccionar i tornar a tocar de peus al terra de Roma. L’endemà hi vam tornar amb la intenció de poder disfrutar d’una mica més de temps per a observar , aquest cop sense presses, la força que té aquell tros de la tomba de Juli II, que amb tots els músculs en tensió sembla que s’hagi d’alçar de cop i començar a caminar a través de la nau de l’església per a esbroncar a algun israelí que no adori a Jehovà.

El segon dia no va ser menys que el primer. Fins i tot va ser més potent. I a més vam tenir la gran sort de conéixer al capellà de St Pere in Vincoli. Un senyor amable, erudit, estudiós de Miquel Àngel i amb moltes ganes d’explicar-nos les seves teories i conclusions sobre el mestre i en concret sobre el Moisés, que havia anat fent al llarg de la seva vida.

Va ser realment interessant i tot un luxe haver pogut escoltar les seves paraules....

video

El Camí de Sanjosex

No us passa que de vegades relaciones tantíssim una cançó amb un moment que fins i tot, no la pots tornar a escoltar sense repetir les emocions que et van produïr les vivències? a mi em passa amb en Sanjosex. I això segons com, pot arribar a ser una putada.
Perquè mira que m'agrada en Sanjosex!!! però hi ha cançons que ara per ara em costa poder-les escoltar, com la de Temps i Rellotge.

Això no em passa amb El Camí... aquest camí em porta on vull estar.... Aquí us la deixo.

video

SALT

Resulta que vaig néixer a Salt (Girona) i hi vaig viure els primers dos anys de la meva vida.
Mai havia tingut aquella curiositat que tenen algunes persones de retornar al poble on han nascut, però mai mai... fins fa uns pocs mesos. Per res en especial, sense massa insistència, però em va venir la idea al cap, curiositat de trobar la casa on vaig néixer.
Així que diumenge passat tornant de l'aeroport de Girona, vam veure el rètol a la carretera "SALT =>" i sense pràcticament ni pensar-ho, ja hi érem.

Però... cap referència, cap record. Només alguns comentaris de les meves germanes (més grans que jo i que per tant, hi van viure més anys) però molt distants en el temps i massa confosos.
Un cop a Salt, al bell mig del poble... per on comencem? fem un tomb amb el cotxe... total! és què no recordo res ni que m'esforci, i en acabat, marxem.
Passem per un passeig amb arbreda i faig el comentari : "vivíem en un carrer com aquest" però no sé ni perquè ho dic perquè ni tan sols recordava això... decideixo aturar el cotxe i trucar a alguna de les meves germanes:

- Elena: "el nom del carrer era.... Paseo del Generalísimo Franco (penso: coño!), però no em recordo ni del número del carrer ni del nou nom del carrer, pregunta a algun vell del carrer que segur que ho sap."
- (em nego a fer aquesta pregunta, no vull. Abans renuncio a trobar la casa on vaig néixer... ): "i no recordes res més?".
- Elena: "el bar encara hi és! i la casa també que fa un any hi vaig venir i la vaig trobar de seguida...."

Poca informació vàlida.... no recordo ni el bar ni la casa.... necessito el nom del carrer i el número... truco la Viki:

- Viki: "El carrer es deia Avenida del Generalísimo Franco (això ja ho tinc clar...) i el número no el recordo.... el nom d'ara tampoc... si em dius algun nom potser et podré dir si és aquest o no... on ets ara?"
- "Ara estic al Carrer Major i crec que és aquest" (i no em preguntis perquè!!)
- Viki: "Ei!! això mateix!!! Carrer Major... sí, sí... és aquest!! El bar encara hi és i la casa es grisa amb persianes marrons"
- bé... ja tenim alguna pista més...

Però en el passeig hi ha dos bars. Anem de l'un a l'altre mirant de trobar la inspiració i fotografiant les façanes de les cases que complien amb les condicions descrites... i de sobte veiem.... l'Adrià Puntí (sí sí, l'Adrià Puntí) a la terrassa d'un dels dos bars prenent una birra... per un moment ens despistem del nostre objectiu... "què és de Salt en Puntí? òstia, no ho sabia!!" i comentaris d'aquest estil durant una estoneta. Curiosament el passat mes de maig em van regalar pel meu aniversari el darrer disc d'en Puntí "L'hora del pati" -per cert... boníssim. Quan aprengui a penjar música al bloc, posaré alguna de les cançons-.
En fi... finalment i ja a punt de llençar la tovallola decideixo trucar a ma mare... ella segur que se'n recorda del carrer i del número... hi va viure uns dotze anys!!!...

-Mama: "el carrer era calle de Generalísimo blablabla.. i el número ... no el recordo... bufff!! fa tants anys! (els què tinc jo menys dos... no són pas tants!). Mira: a tocar de la porta de casa hi havia un bar i just al davant una botiga de records que eren de la família blablablabla que éren molt amics i que vosaltres hi passàveu hores i blablabla (justament per això no la vaig trucar primer a ella.....).
- ei!! bona pista. A tocar de la porta... ARA SÍ QUE PUC DESCARTAR UN DELS BARS...

i SÍ SENYOR! la vam trobar... en Puntí hi era justetament al davant fent una birra, feia estona que l'haviem vist............................................................ osti tu...

reflexions de tornada a Barcelona:

1- com és que vaig tenir la sensació que era en aquell passeig on vaig passar els primers anys de la meva vida i on vaig aprendre a caminar?
2- com funciona el nostre disc dur?

3- també té collons haver nascut a la avenida Generalísimo Franco de Salt.... (veus? això m'ho haguessin pogut estalviar...)
4- les meves germanes hi deurien passar moltes hores en aquell bar...

Ni som ni serem

"La Teoria és quan se sap tot però res no funciona. La Pràctica és quan tot funciona però no se sap per què. Entre nosaltres, Teoria i Pràctica coincideixen: no funciona res i ningú no sap per què".

He llegit aquesta cita d'un tal anònim a la primera plana del llibre "Ni som ni serem. Avís d'un executiu internacional: Catalunya perd eficàcia" Edicions La Campana, 2002 d'en Xavier Roig.

Després de la victòria d'Espanya contra Rússia i sobretot de sentir els petards d'alguns veïns eufòrics, aquesta nit m'he trobat amb aquest llibre a les mans a la intimitat de casa meva. Em sembla molt escaient... té collons!!!

Avui he passat el dia a la piscina amb els meus fills. Durant l'estona de la digestió, aquella que mai ningú sap quan s'acaba, hem estat llegint contes i llibres que hem portat per passar-la millor.
Per a mi jo he portat "És l'amor. Charlie Brown" Ed. la Galera, 2008 i "El joc de l'àngel" d'en Carlos Ruiz Zafón, Ed. Planeta 2008. Després d'observar durant no més de mig minut els dos volums, m'he decidit rapidíssimament per les tires còmiques. Els meus fills han estat molt contents, sobretot per si de cas el nombre de pàgines tenia res a veure amb l'estona tant odiada per ells i tant desitjada per a mi, de la famosa digestió. Els dos llibres me'ls han regalat i he de confessar que el gros me'l vaig mirant de tant en tant però encara no he gosat llegir la primera plana (em fa una mandra...). Fantàstica decisió, la meva... M'he fet un fart de riure amb les tires de Schulz sobre l'amor i el desamor viscuts per en Charlie Brown, l'Snoopy i la colla d'amics.
Aquest petit filòsof de cinquanta anys en diu moltes de veritats i el millor, és què et fa riure com un nen de les veritats més "adultes". El millor però, ha estat intentar explicar als nens perquè reia sa mare.... " mira... la Marcie escriu una carta d'amor a en Chuck perquè n'està enamorada. li diu que pensa en ell cada dia. Aleshores la seva amiga, la Patty li explica que no li digui això... que li farà pujar els fums al cap -què vol dir??- aleshores explico què vol dir que pugin els fums al cap amb com a mínim 3 exemples d'amics de l'escola - continuo?? sí, doncs vinga: la marcie li pregunta si aleshores li pot dir que pensa en ell cada dos dies... -perquè? i intento explicar el perquè li diu la marcie a la patty si li diu que pensa en ell cada dos dies... i la Patty li diu que no, que encara és massa. -Qui és la Patty?- explico qui és la patty.... i ... veus? (aqui començo de nou a riure quan ja arriba el final de la tira davant la cara d'al·lucinada de la nena...) la marcie torna a començar la carta i posa: estimat chuck... penso en tu cada tres dies..... -ho entens? és boníssim.... la mare tronxant-se i la nena flipant... i això amb com a mínim 25 de les 50 tires que té el llibre...