La feina de carter i la feina de poeta

Fa ja molts anys.... m'agradava pensar que de gran seria poeta.

Ja de ben petita m'agradava llegir poesia. Els "Fruits saborosos" d'en Josep Carner va ser un dels primers llibres que vaig llegir. Carregat de símbols, metàfores, hipèrbatons, epítets.... que m'encantava descobrir entre tantes lletres i sumar les síl·labes i escoltar la rima, per finalment encertar l'estrofa. Era com si fos un joc.

D'adolescent la poesia d'en Martí i Pol em va atrapar, com a molts!. Les paraules tant ben escrites, amb la forma precisa i el sentit just, la musicalitat, el ritme, el vers lliure... em fascinava. Li vaig arribar a enviar algunes cartes a Roda de Ter amb l'esperança que el carter li fes arribar a casa seva, encomanant la meva sort a la benevolença del sr carter, perquè jo no en tenia ni idea de la seva adreça:

Hi posava:

Sr. Miquel Martí i Pol
Roda de Ter - Osona

(toma ja!!)

No vaig rebre mai cap resposta... Sempre vaig pensar que el pobre Sr. Martí i Pol no va arribar mai a llegir-les per culpa del carter, segur que si ell hagués volgut, li haurien arribat...

M'imaginava el carter de Roda com un senyor malcarat i rondinaire i no m'agradava gens....

Més endavant, ja amb vint-i-tants, vaig participar en un concurs que organitzava la llibreria FNAC.

El meu germà em va convèncer i finalment hi vaig participar amb uns 30 versos més o menys.... i resulta que vaig guanyar el primer premi en la categoria "Poema d'amor en català".

El millor premi per a mi va ser saber qui havia estat el jurat:

ni més ni menys que en JA Goytisolo i l'Àlex Susanna... per mi un gran honor, i tant!
En JA Goytisolo em va oferir la seva adreça per a què li enviés els meus treballs (que en tenia una pila)... al C/ Mandri noséquinnúmero.

"Fes un recull i fes-me'ls arribar... els llegiré amb calma i et donaré la meva opinió".

Com podreu entendre això representava una fantàstica oportunitat per a mi que no podia deixar passar. Durant uns dies vaig estar eufòrica, insuportable diria... Vaig preparar el recull amb els poemes més treballats, els més ben acabats, els més lligats,... els vaig enquadernar, els vaig empaquetar i cap a Correus hi falta gent.....

.... Mai vaig saber si el meu paquet va arribar al C/Mandri. Vull pensar que NO va arribar i que en Goytisolo NO els va arribar mai a llegir.... Pels meus comptes i si el carter no em va fallar aquest cop, els meus poemes haurien arribat a ca'ls Goytisolo més o menys els dies que vaig llegir a la premsa la notícia del seu suïcidi ... podeu imaginar la meva cara? doncs feu-ho, feu-ho...

I mira... la feina de carter no m'ha acabat mai d'agradar...... els trobo una mica, diguem-ne... repel·lents.... i que em perdonin.

Aquest però, sí que m'agrada, i en homenatge a aquest col·lectiu de ben segur injustament menystingut per a mi, aquí us el deixo perquè us feu un fart de riure...

SATURDAY NIGHT

Una persona va pensar que m'agradaria anar a un concert d'en Bruce i va decidir convidar-m'hi.
No sap el regal que m'ha fet!!
CONCERTÀS amb majúscules!!!!
Encara estic empapada de la música, de l'ambient i de l'alegria de dissabte nit.
MOLTES, MOLTES, però MOLTES GRÀCIES!!

video

BOBBY JEAN
by Bruce Springsteen

Well I came by your house the other day, your mother said you went away
She said there was nothing that I could have done
There was nothing nobody could say
Me and you we've known each other ever since we were sixteen
I wished I would have known I wished I could have called you
Just to say goodbye Bobby Jean

Now you hung with me when all the others turned away turned up their nose
We liked the same music we liked the same bands we liked the same clothes
We told each other that we were the wildest, the wildest things we'd ever seen
Now I wished you would have told me I wished I could have talked to you
Just to say goodbye Bobby Jean

Now we went walking in the rain talking about the pain from the world we hid
Now there ain't nobody nowhere nohow gonna ever understand me the way you did
Maybe you'll be out there on that road somewhere
In some bus or train traveling along
In some motel room there'll be a radio playing
And you'll hear me sing this song
Well if you do you'll know I'm thinking of you and all the miles in between
And I'm just calling one last time not to change your mind
But just to say I miss you baby, good luck goodbye, Bobby Jean

Al fons i a la dreta...

Diuen que quan Miquel Àngel Buonarrotti va acabar d’esculpir el Moisés, va colpejar el genoll dret de l’escultura i li va dir: “Parla”.

El mateix escultor, el mateix creador de la figura, va ser al mateix temps, el primer dels tantíssims espectadors perplexos davant la forta personalitat d’aquell tros de marbre blanc.

Fa poc vaig anar a passar dos dies a Roma. Visita obligada a St Pietro in Vincoli, la petita església que el custodia. El primer dia gairebé fem tard i no podem entrar. Vam arribar quinze minuts abans que tanquessin.

I allà hi era… al fons de la nau i a la dreta de l’altar, convivint durant segles amb les cadenes que va portar St Pere durant el seu martiri, i que estan ben guardadetes en una caixeta de vidre sota l’altar.

De tant en tant em passa que experimento una forta sensació. Em passa poques vegades però quan em passa, realment és fascinant. És la fortuna d’experimentar moments d’aquells que queden al pas del temps encastats a la memòria amb tot allò que envoltava aquell moment… l’atmosfera, la música, la llum, l’olor…

Doncs aquest va ser un d’aquests moments.

Plantada al davant d’en Moisés em vaig quedar sense paraules, absolutament perplexa… ni tan sols vaig fotografiar-lo fins al cap d’uns minuts, per no malmetre cap segon d’observació. Realment és impressionant….

Uns minuts i el vigilant ja va tocar la campaneta per avisar als turistes que havíem d’anar sortint.

Vam sortir i un cop fora encara tenia el pit ple i els ulls com dues llunes… em va costar una estoneta reaccionar i tornar a tocar de peus al terra de Roma. L’endemà hi vam tornar amb la intenció de poder disfrutar d’una mica més de temps per a observar , aquest cop sense presses, la força que té aquell tros de la tomba de Juli II, que amb tots els músculs en tensió sembla que s’hagi d’alçar de cop i començar a caminar a través de la nau de l’església per a esbroncar a algun israelí que no adori a Jehovà.

El segon dia no va ser menys que el primer. Fins i tot va ser més potent. I a més vam tenir la gran sort de conéixer al capellà de St Pere in Vincoli. Un senyor amable, erudit, estudiós de Miquel Àngel i amb moltes ganes d’explicar-nos les seves teories i conclusions sobre el mestre i en concret sobre el Moisés, que havia anat fent al llarg de la seva vida.

Va ser realment interessant i tot un luxe haver pogut escoltar les seves paraules....

video

El Camí de Sanjosex

No us passa que de vegades relaciones tantíssim una cançó amb un moment que fins i tot, no la pots tornar a escoltar sense repetir les emocions que et van produïr les vivències? a mi em passa amb en Sanjosex. I això segons com, pot arribar a ser una putada.
Perquè mira que m'agrada en Sanjosex!!! però hi ha cançons que ara per ara em costa poder-les escoltar, com la de Temps i Rellotge.

Això no em passa amb El Camí... aquest camí em porta on vull estar.... Aquí us la deixo.

video