Diuen que quan Miquel Àngel Buonarrotti va acabar d’esculpir el Moisés, va colpejar el genoll dret de l’escultura i li va dir: “Parla”.El mateix escultor, el mateix creador de la figura, va ser al mateix temps, el primer dels tantíssims espectadors perplexos davant la forta personalitat d’aquell tros de marbre blanc.
Fa poc vaig anar a passar dos dies a Roma. Visita obligada a St Pietro in Vincoli, la petita església que el custodia. El primer dia gairebé fem tard i no podem entrar. Vam arribar quinze minuts abans que tanquessin.
I allà hi era… al fons de la nau i a la dreta de l’altar, convivint durant segles amb les cadenes que va portar St Pere durant el seu martiri, i que estan ben guardadetes en una caixeta de vidre sota l’altar.
De tant en tant em passa que experimento una forta sensació. Em passa poques vegades però quan em passa, realment és fascinant. És la fortuna d’experimentar moments d’aquells que queden al pas del temps encastats a la memòria amb tot allò que envoltava aquell moment… l’atmosfera, la música, la llum, l’olor…
Doncs aquest va ser un d’aquests moments.
Plantada al davant d’en Moisés em vaig quedar sense paraules, absolutament perplexa… ni tan sols vaig fotografiar-lo fins al cap d’uns minuts, per no malmetre cap segon d’observació. Realment és impressionant….
Uns minuts i el vigilant ja va tocar la campaneta per avisar als turistes que havíem d’anar sortint.
Vam sortir i un cop fora encara tenia el pit ple i els ulls com dues llunes… em va costar una estoneta reaccionar i tornar a tocar de peus al terra de Roma. L’endemà hi vam tornar amb la intenció de poder disfrutar d’una mica més de temps per a observar , aquest cop sense presses, la força que té aquell tros de la tomba de Juli II, que amb tots els músculs en tensió sembla que s’hagi d’alçar de cop i començar a caminar a través de la nau de l’església per a esbroncar a algun israelí que no adori a Jehovà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada