"La gent que troba coses a la meva música m'espanta molt"

"- No puc parlar-te de la meva música. No puc parlar de la meva música. No m'agrada parlar de la meva música. No puc. No és la meva feina, parlar de la meva música. Jo puc parlar-te de la manera de construir la música, de fabricar la música, de tocar l'instrument. Què m'agrada. M'agrada aquesta música, m'agrada aquesta altra. Però, la meva música, la meva inspiració musical? Ni una idea. No és una postura. No puc. No hi ha res de teoria musical. El postminimalisme no sé què? No. L'únic en amunt és saber... Potser, aquí, cal un acordió. Com un pintor abans de fer el quadre sap la color... Negra, blava i... És molt abstracta, la música.

- Però ni quan l'has concretada, la pots definir?

- Al final sempre les coses m'agraden molt. Potser una setmana, un mes, un any després ho trobaré increïblement dolent. Ahir vaig escoltar... Estic preparant una recopilació, vaig escoltar coses una mica antigues, vint anys, i ho vaig trobar pura merda, increïblement dolentes. És la vida paral·lela de l'obra. I el problema del temps. El canvi de la vida. Hi ha coses sense cap problema, sempre el mateix plaer; aquest tema sí, aquest també... Però hi ha altre material... Tot és la vida quotidiana, el moment i, després, tot aquest material té una vida independent.
La gent que troba coses a la meva música m'espanta molt".

"Comelade, Casasses, Perejaume", Toni Sala. Edicions 62, el balancí, 2005

Pascal Comelade - Noia de porcellana (Pau Riba)