Retrobaments virtuals

Quina sensació brutal la de retrobar antics amics i coneguts.
Després de vint, vint-i-cinc anys, a través de les xarxes socials et retrobes amb un home o una dona que des de què eres una nena no en sabies res.
Alguns no els reconec a les fotos, d'altres no es deixen veure, d'altres els trobo canviadíssims per millorar, d'altres envellits, d'altres no hi són...
Però... òstia, la il·lusió què fa saber d'ells.
Fa vint-i-cinc anys jo en tenia tretze, és evident que aquest mogollón d'anys m'han fet canviar, uff el què he viscut en tot aquest temps.
i què pots tenir en comú amb aquesta gent? són persones diferents a les què vas conèixer ,també ells... és clar.
probablement res en comú, només uns anys compartits al cau, a l'escola.. quan el què més t'importava era si el jersei et tapava prou el cul, o si aquell nen tant guapo es fixava amb els pantalons nous que estrenaves.
Tot i així és curiosa la nova "relació" que s'estableix... en alguns casos, recordes a la persona però no tens res a dir-li, no per res... és què no tens res a dir-li, no saps pas què li hauries de dir, en d'altres en canvi, s'estableix una comunicació fluida, com si no haguessin passat aquests vint-i-cinc anys... potser van quedar converses pendents en el temps?
segurament tots ens hem influït al pas del temps, i n'hi ha que sense saber-ho i passant de puntetes, van deixar petjada dins. Potser un dia ho arribaran a saber... em sembla fantàstica aquesta oportunitat virtual.

Eduard

Avui fa deu anys que un bon amic meu va morir un divendres a la matinada a alguna corba de la carretera que puja de Barroera a Boí-Taüll.
Fa dies que em va venir al cap la data i aquest matí de nou hi he pensat... deu anys.... com passa el temps!!
com ho hem de fer això? m'ha agafat vertígen....
Al vespre he rebut un sms d'un amic comú d'aquella època del què fa temps que no en tenia notícies....

"avui fa 10 anys que l'amic Edu ens va deixar... visqueu intensament per tal que el seu esperit ens pugui acompanyar sempre. Petons"

..................................... i és així com ho hem de fer.

moltes gràcies

Homenatge

Aquest post vol ser un homenatge a un home jove i anònim.

Dic jove perquè ell és viu i encara li queden molts anys de vida, i dic anònim perquè no és un personatge de renom, motius pels quals sembla estrany voler retre-li un homenatge, però què millor que rebre un homenatge quan el pots viure, veure i gaudir-ne.

Ell és un home tímid, recel·lós de la seva intimitat, de les seves coses.
Es presenta discretament amb un posat de no voler interrompre res que (ell creu) sigui més important que allò que ell porta entre mans.

Ell és un home familiar, fidel als seus, fidel a uns valors arrelats a la seva pell, que se sent i es mostra orgullós dels èxits i progressos dels seus.
Mai l'he vist, en vuit anys, desviar-se d'aquests valors, ell és un home íntegre i també conscient de les seves flaqueses i, precisament per això, ell és un home molt intel·ligent.

Ell mostra obertament la seva gratitud, la seva admiració per altres que fan el què ell no sap (o creu que no sap) fer.
Ell valora les aportacions dels altres i, precisament per això, els altres el valoren a ell, molt més del què probablement ell creu.

Ell no coneix de tècniques de motivació ni sap de lideratge contundent però amb la seva actitud justa i conciliadora, busca l'acord i es converteix en líder amb un carisma inigualable.

Ell és únic... però vol passar desapercebut entre el grup.

El seu rol és difícil d'assolir amb èxit. Molts com ell no ho han aconseguit mai.

Ell sí que ho aconsegueix, però probablement sense saber-ho.

Ell té un sentit de l'humor destacat, és un home divertit a qui li agrada disfrutar i passar-ho bé amb aquells que també sàpiguen fer-ho.

Ell és respectuós amb tothom i pateix enormement pels febles, pels desvalguts, pels malalts, per tot aquell qui no tingui la fortuna de viure feliç, com ho pot fer ell.

Ell t'ofereix la seva mà per ajudar-te a sortir del pou, per a fer-te somriure quan no en tens ganes, per a ensenyar-te a aconseguir l'èxit, per celebrar el teu èxit.

Ell escolta i observa atentament altres maneres de viure, altres estils de vida ben diferents al seu, de vegades fins i tot, amb els ulls brillants d'expectació, com si d'un nen amb un regal molt desitjat, es tractés.

Ell s'infravalora de vegades.... quan resulta que ell val molt.

Pot semblar que aquest petit homenatge l'adreço a un bon amic.... Però en realitat ho faig per la persona qui durant els darrers vuit anys ha jugat el paper de "jefe" a la meva vida.
I ho faig ara i no abans perquè en pocs dies deixarà de ser-ho i aquestes coses no es diuen a un jefe en actiu, no fos cas que et titllessin de pilota.
Ho sé que no és normal escriure bé sobre un jefe, però es dóna el cas que ni jo sóc normal (ell ja ho ha pogut comprovar) ni ell és un jefe del què es pugui parlar malament.

Durant vuit anys hem treballat colze amb colze, hem après molt l'un de l'altre i hem disfrutat de la feina malgrat les inconveniències, per a mi, sempre ha estat una gran motivació el fet de compartir-la amb ell.
Ell va apostar per a mi sense conèixer-me i la confiança i respecte recíproc s'ha mantingut en creixement fins al moment actual.

Ell s'ha convertit en un bon amic, d'aquells que costen de trobar i que es guarden amb clau de plata.

Probablement si llegeix això (que segur que sí perquè ho he fet perquè ho llegeixi), es morirà de vergonya. Però no vull deixar passar l'oportunitat de fer-li sentir el què penso d'ell, no sempre es pot parlar bé d'un jefe que ja no és jefe, sinó amic i dels bons.
A ell tota la meva gratitud i més sincera estimació. Si algun dia tornem a coincidir en el camí professional, estaré encantada de tornar a treballar amb tu, i tant...

Córrer - Sanjosex

"La gent que troba coses a la meva música m'espanta molt"

"- No puc parlar-te de la meva música. No puc parlar de la meva música. No m'agrada parlar de la meva música. No puc. No és la meva feina, parlar de la meva música. Jo puc parlar-te de la manera de construir la música, de fabricar la música, de tocar l'instrument. Què m'agrada. M'agrada aquesta música, m'agrada aquesta altra. Però, la meva música, la meva inspiració musical? Ni una idea. No és una postura. No puc. No hi ha res de teoria musical. El postminimalisme no sé què? No. L'únic en amunt és saber... Potser, aquí, cal un acordió. Com un pintor abans de fer el quadre sap la color... Negra, blava i... És molt abstracta, la música.

- Però ni quan l'has concretada, la pots definir?

- Al final sempre les coses m'agraden molt. Potser una setmana, un mes, un any després ho trobaré increïblement dolent. Ahir vaig escoltar... Estic preparant una recopilació, vaig escoltar coses una mica antigues, vint anys, i ho vaig trobar pura merda, increïblement dolentes. És la vida paral·lela de l'obra. I el problema del temps. El canvi de la vida. Hi ha coses sense cap problema, sempre el mateix plaer; aquest tema sí, aquest també... Però hi ha altre material... Tot és la vida quotidiana, el moment i, després, tot aquest material té una vida independent.
La gent que troba coses a la meva música m'espanta molt".

"Comelade, Casasses, Perejaume", Toni Sala. Edicions 62, el balancí, 2005

Pascal Comelade - Noia de porcellana (Pau Riba)

m'agrada molt...

QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL - JAUME SISA

Dir les coses pel seu nom

Per si algú encara no ha entès de què va la crisi... aquest vídeo ens ho explica la mar de bé..

The last laught

Gairebé a la meitat

Doncs me'n queden dos i ja hauré arribat a l'equador de la meva vida.
Quan en tenia vint, em semblaven tan grans els de quaranta!!! i ara em veig tan jove... ja tenia raó aquell que parlava de la relativitat, tot depén del punt de vista des del què es miri, és ben cert...

El què aleshores em semblava vital de necessitat (queda ben estranya aquesta frase escrita, eh?), ara és absolutament prescindible.

El què aleshores em semblava que era immutable, immortal i perdurable, ara em sembla vulnerable, efímer i fins i tot de vegades, absurd.

El què aleshores creia que era el més important de la meva vida i del món mundial... òstia! ara... és què ni ho recordo!

El què aleshores em produïa vergonya, ara m'estimula i em diverteix.

Tot allò que m'acomplexava ara són virtuts.

El què em bloquejava el coco durant dies i dies.. i vinga a pensar-hi i vinga a donar-hi voltes, que si del dret que si de l'inrevès... ara m'ocupa no més de mig segon.

Als vint creia saber-ho tot... però tot!
A punt dels quaranta, no en tinc ni idea de res, flipo amb un borrissol i de tant en tant em penjo i he de sortit per tornar a entrar per a continuar on-line...

Als vint ja ho havia vist tot!!! res no em sorprenia encara que em sorprengués!
Ara cada dia començo de nou i no deixo de sorprendre'm a cada passa que faig i a més no em cal dissimular la meva sorpresa.

Tinc una filla que avui fa els seus 8 anys i un fill de 5. Amb absoluta certesa són ells els què m'han ensenyat a ser lògica, pràctica i objectiva. Dia a dia no em canso d'escoltar-los, observar-los i sentir-los... tinc molt per aprendre d'ells perquè els nens tenen la veritat de les coses... és així, què voleu? jo ho he sabut ara... gairebé a punt de fer els quaranta (bé, me'n queden dos encara...)